La Fada Blanca i la Porta Transparent
S’acostava
Nadal i les cinc nenes jugaven a la plaça on s’havien retrobat després d’uns
dies sense veure’s. Tenien edats diferents, però s’avenien força bé. Les
germanes Noa i Roé tenien nou i set anys, respectivament. Les seves cosines, i
també germanes entre elles, Natascha i Mariola, tenien nou i dos anys. I la
cosineta Jana en tenia dos i mig.
Eren
cinc nenes molt maques i molt llestes. Cadascuna amb la seva particular manera
de veure i entendre el món i amb habilitats per determinades aficions. A la
Noa, per exemple, li encantava tocar la guitarra i en els darrers temps n’havia
après força. A la Natascha el que li agradava era cantar i ho feia força bé. La
Roé era una artista amb els pinzells. Gaudia dibuixant i pintant tot tipus de
coses. I les més petites perdien el món de vista amb els dibuixos animats de la
televisió i dels vídeos.
De
vegades resultava molt difícil trobar una activitat on es poguessin divertir
les cinc plegades, perquè tot i que s’estimaven molt entre totes elles, no
sempre eren capaces de compartir un joc ó una pel.lícula sense que cap d’elles
s’avorrís.
Aquell
dia a la plaça, gaudien totes cinc als diferents gronxadors i als tobogans
quan, de sobte, sense que ningú no s’expliqués com ni perquè, van sentir com
una música molt suau que no se sabia d’on venia i, en mirar cap al lloc on eren
les tres mares, van descobrir que no hi eren. Tampoc hi era el banc on feia una
estona seien totes tres, ni la plaça, ni el mateix poble. Eren al bell mig
d’una pineda, a prop de la muntanya. Els gronxadors havien desaparegut i, en
adonar-se de que estaven elles soles, es van començar a espantar molt. Les
petites ploraven i les més grans, tot i que tenien tanta por com elles,
intentaven dissimular-la per tal de calmar la Mariola i la Jana.
De
sobte, la Roé, qui sempre havia estat molt espavilada a l’hora de captar el
mínim detall, es va adonar d’una cosa estranya. Va veure que, sota els pins,
estava sembrat d’uns bolets molt vistosos d’un color ataronjat. Sense
pensar-s’ho gaire, es va ajupir i va intentar agafar-ne un. La seva sorpresa va
ser que el bolet va arrencar-se a còrrer en sentir els seus dits al coll. La
Roé es va adonar de que se li havia quedat entre els dits el que ella va pensar
que era el cap del bolet, que en realitat només era un minúscul barret. Ho va
descobrir en acostar-se’l als ulls i poder mirar-ho amb més atenció. Va decidir
còrrer en la mateixa direcció que havia agafat allò que ella havia confós amb
un bolet i que sospitava que havia de ser una altra cosa ben diferent. I
després d’una bona estona, va arribar fins a la soca d’un roure on s’endevinava
una petita porta als seus peus. Es va ajupir i va picar amb un dels seus dits a
veure si algú li obria. El que no esperava és que passés el que va passar. Va
sentir que li queia al damunt una mena de pluja d’aglans. En mirar cap a les
branques del roure, va descobrir com uns quants d’aquells que ella havia confós
amb bolets continuaven llençant-li aglans sense parar d’escridassar-la: “Fóra
d’aquí, marxa. Els humans no podeu entrar al nostre món”.
Lluny
de fer-los cas, la Roé va decidir quedar-se on era i intentar que li
expliquessin qui eren i com vivien.
-
“Qui sou, per què sou tan petits?
-
“Som
gnoms del bosc i tu no ens hauries d’haver vist. Ens has posat en perill a
tots!”
-
“Per
què no us hauria d’haver vist?”
-
“Perquè si els humans ens descobreixen ens
destruiran, igual que destrueixen tot el que toquen.”
-
“No
us farem res, us ho prometo. Però exliqueu-me més coses de
vosaltres”.
-
“Tu potser no ens faries res, perquè sembles
una bona persona, però la resta... no crec que siguin com tu”
-
“Però, per què penseu que us faran mal?”
-
“Perquè sempre ha estat així. Fa cinc-cents
anys que visco aquí amb la meva família i he vist moltes coses. He vist com els
humans han cremat boscos sensers, i han talat els arbres on hem viscut
obligant-nos a canviar constantment de casa. He vist com han mort animals que
eren amics nostres, primer amb flexes, després amb armes, i sempre hem
aconseguit fugir per potes, perquè ens confonien amb bolets verinosos i no ens
tocaven. Tot i que més d’un cop, algú ha intentat agafar-nos de totes maneres,
igual que has fet tu amb mi abans.”
-
“O sigui que el que tinc a la mà no és el teu
cap, sinó el teu barret”
-
“Exacte! Un dia vam decidir teixir-nos uns
barrets per tal de passar desapercebuts entre els bolets”
-
“Vareu tenir una idea genial. M’heu enganyat
fins i tot a mi, que sempre em diuen que tinc molt bona vista i que veig fins i
tot el que els altres no veuen.”
-
“Sí que tens bona vista, sí”. Creu-me que a
mi, personalment, cap humà m’havia vist mai en cinc-cents anys”
-
“Et puc fer una pregunta?”
-
“Fes-la, però segons del que es tracti no te
la podré contestar, perquè no posaré en perill a la meva comunitat”
-
“Com
es pot sortir d’aquest bosc?”
-
“Igual que has entrat. Per la porta
transparent”
-
“Quina porta transparent? Jo estava jugant
amb la meva germana gran i les meves cosines quan, de sobte, els gronxadors, la
plaça i el poble on érem han desaparegut i ens hem vist al mig de la pineda on
t’he trobat”.
-
“Heu sentit una música estranya abans
d’aparèixer a la pineda?”
-
“Sí, una música molt suau que feia venir
ganes de dormir”.
-
“Així, jo no et puc ajudar. És tracta d’un
encanteri que us ha fet la fada blanca.”
-
“La fada blanca? Quina fada blanca? Pensava
que les fades no existien, que només eren personatges de conte.”
-
“I els gnoms? Pensaves que existien els
gnoms?”
-
“No, tampoc, però ara ja veig que sí”.
-
“Tot el que siguis capaç d’imaginar,
existeix, Roé. Perquè al teu cap és real.”
-
“Ho dius de veritat?”
-
“Què hi guanyaria mentint-te?”
-
“Suposo que no res. Però ara digues-me: on
puc trobar la fada blanca?”
-
“Depèn del motiu pel qual ella us hagi fet
l’encanteri. Segurament, haureu de passar algunes proves abans que ella mateixa
no us indiqui el camí per trobar-la.”
-
“Quina mena de proves?”
-
“Depèn de que com sigueu cadascuna de
vosaltres. Tu, per exemple, ja estàs passant la teva. M’has descobert.”
-
“I això era una prova?”
-
“Sí. La fada volia posar a prova una de les
teves virtuts: la capacitat que tens de veure el que els altres no veuen. I li
ho acabes de demostrar. Ara hauràs de tornar amb les teves companyes i m’has de
prometre que no els explicaràs mai res del que has vist aquí ni del que hem
parlat. Si ho fas, la fada s’encarregarà de que no surtis mai d’aquest bosc.”
-
“No
pateixis, gnom. Mai els explicaré res, però mai t’oblidaré.
-
“Jo tampoc oblidaré mai la única persona que
ha estat capaç de veure’m.”
En
acomiadar-se dels gnoms, la Roé va tornar a la pineda per tal de retrobar-se
amb la resta. Les petites s’havien calmat una mica, però ara era la Noa qui
semblava més nerviosa:
- “On t’havies ficat? Ara només faltaria
que tu et perdessis. No ens hem de separar, em sents? Per una vegada, deixa
d’anar a la teva i fes-me una mica de cas.”
- “Havia
vist uns bolets sota aquell pi i havia anat a veure si en trobava més”
- “Nosaltres aquí patint per com sortir d’aqui i
tu feliç de la vida buscant bolets... No t’entenc, Roé”
- “No
t’enfadis. Ja he tornat, no? Va, què proposes que fem?
- “Doncs
buscar la manera com sortir d’aquí, però sense separar-nos”.
- “D’acord, doncs comencem a caminar.
Seguim per aquell camí a veure on ens porta”.
- “I per què no aquell altre?”- la Natascha
li assenyalava el camí que duia fins a la comunitat dels gnoms.
- “Serà millor que provem el que jo he dit,
sembla més ample i potser tindrem més sort”.
Es
van posar d’acord i van començar a caminar per on havia indicat la Roé.
La
Noa encapçalava el grup i duia a la Jana de la mà. La Roé les seguia i, per
darrera d’ella, la Natascha duia a coll a la Mariola, qui es queia de son.
Potser
havia passat un quart d’hora quan una fressa les va alertar i van còrrer a
amagar-se darrera uns matolls. Mortes de por, van entreveure la figura d’un
porc senglar al mig del camí devorant tots els aglans que trobava arreu. Van
esperar amb paciència i guardant silenci fins que el perill va desaparèixer,
però en sortir de l’amagatall es van adonar que la Jana també havia
desaparegut. Desesperada, la Noa va arrencar a plorar.
-
“I ara què li diré a la meva padrina si no
trobem la Jana? Pobre Jana, on s’haurà ficat? Qui se l’ha endut? Jana! Jana!
Jana!
Però
la Jana no donava cap resposta, perquè des d’on era no la podia sentir.
En
amagar-se del por senglar, la Jana s’havia desfet de la mà de la Noa i,
estirada a terra, havia descobert una papallona de colors molt vius que li
havia cridat molt l’atenció. La Jana era una nena molt sociable, que es
meravellava amb qualsevol cosa que passés al seu voltant. Sense por es va anar
arrosegant en silenci tot seguint el vol de la papallona. Al cap d’uns metres,
es va trobar en un lloc fantàstic on no només hi havien moltes papallones de
tots els colors i tamanys imaginables. També hi havien petits ocells i moltes marietes
vermelles i grogues i als marges del
camp n’estava sembrat d’espàrrecs verds. De sobte, la Jana va fer un
pas enrera en veure a un home que caminava per aquests marges amb unes botes de
muntanya i un bon manats d’espàrrecs a la mà dreta. Però la Jana no tenia por.
Hi havia quelcom en aquell home que li resultava molt familiar, tot i que no
l’havia vist mai com l’estava veient ara. L’home en veure-la, se li va acostar
i la va abraçar ben fort.
-
“Jana, reina meva, no saps com desitjava que
arribés aquest moment de poder abraçar-te”
-
“Jo també tenia moltes ganes d’abraçar-te,
avi” – I tot diguent-li això li va fer un petó a la galta d’aquells tan sonors
que feia ella sempre.
A
l’avi li queia la baba amb la seva única néta i l’abraçava ben fort per tal de
que no se li escapés aquell moment que la màgia de la vida li estava regalant.
La
Jana el va agafar de la mà i el va portar fins on eren les marietes que havia
descobert.
-
“Mira què boniques, avi. La mama sempre em
diu que les marietes li van donar sort perquè em van portar des de la llunyana
Xina fins a ella.”
-
“Tu sí que n’ets de bonica, Jana. I tu sí que
li has portat sort a la teva mare, la meva estimada filla.”
-
“De debò ho creus, avi, que li he portat
sort? De vegades la veig molt trista i no sé què puc fer perquè estigui feliç”
-
“Pots continuar estimant-la com ja l’estimes
i regalar-li moments bonics”
-
“Què he de fer per regalar-li un d’aquests
moments, avi?”
-
“Cada vegada que l’abraces, que li dius
“mama”, que li fas aquests petons tan tendres, que la mires i somrius com em
somrius ara mateix a mi, li estàs regalant el millor de tu, Jana”
-
“Així de senzill? Pensava que era més
difícil.”
-
“Ja veus que no. Per a un pare, veure la cara
somrient del seu fill és sempre el millor regal. I per a un avi tenir una néta
com tu és el millor dels privilegis.”
-
“Avi, et quedaràs amb nosaltres?”
-
“Sempre estic amb vosaltres, Jana. El que
passa és que no em podeu veure amb els ulls, però sé que ho feu amb el cor.”
-
“I, com és que et puc veure ara?”
-
“Doncs, perquè li vaig demanar com a desig a
la fada blanca i m’ho ha concedit.”
-
“La fada blanca. Què xulo. La puc veure a
ella també?”
-
“La veuràs, però no pas ara mateix. Ara has
de tornar amb les teves cosines, perquè estan patint pensant que t’has perdut.
I després heu de trobar la porta transparent per tal que pogueu tornar amb les
vostres mares, perquè si no elles també patiran molt.”
-
“Avi, per què no vens amb nosaltres?”
-
“Perquè ara visco aqui, Jana. Però ja t’he
dit que mai m’he separat de vosaltres i, des d’aqui, sempre vetllo per tal que
no us passi res ni a tu ni a la teva mare. Parlant de la teva mare, et vull
demanar una cosa”
-
“Quina cosa, avi?
-
“Vull que li diguis que estic molt orgullós
d’ella i de tot el que ha fet i continúa fent a la vida. Que estigui
tranquil.la i que es cuidi molt, perquè no hi ha res prou important a la vida
com per a que ella s’hagi de preocupar. Que no em té físicament, però al seu
cor em tindrà tota la vida. I et té a tu, el seu tresor oriental, la nostra
princesa de conte de fades.”
-
“T’estimo, avi”
-
“I jo a tu, bonica”
Es
van abraçar un cop més i l’avi la va acompanyar fins al lloc on la buscaven les
seves cosines. Abans d’acomiadar-se, l’avi li demanà que no digués res de que
l’havia vist.
La
Noa, en veure-la, va plorar d’alegria:
-
“Jana, no m’ho facis més això de marxar sense
que jo sàpigui on vas! Et podia haver passat qualsevol cosa dolenta!
-
“Noa, no exageris. Només estava jugant amb
unes marietes que he trobat i que són molt divertides.”
-
“Què passa, que tenies enveja de la Roé amb
els bolets? Feu el favor de no despistar-vos més ó no sortirem mai més d’aquí.”
Continuaren
avançant pel camí. Ara la Mariola estava molt desperta i caminava com la resta.
Es negava a que la Natascha l’agafés de la mà i preferia anar cantant amb la
Jana, com si anessin d’excursió. La Jana estava contenta perquè havia vist al
seu avi i perquè tenia un secret que ningú més coneixia. Se sentia molt
important.
Passaren
per davant d’un camp tancat i la Mariola va començar a cridar, de sobte:
-
“Míreu: És la vaca Paca”
Les
altres van riure de la seva ocurrència. A la Mariola li encantaven els dibuixos
animats d’aquest personatge i no hi van donar més importància. Com que anava
caminant pel seu compte, no es van adonar que la nena es quedava enrera.
Tota
decidida, va passar per sota de la tanca i va anar cap a on era la vaca que
havia vist.
La
vaca, en veure-la, no es va bellugar gens. Semblava com si l’estigués esperant
i es va ajupir convidant-la a que li pugés a cavall. La Mariola ni s’ho va
pensar un moment. Estava feliç de trobar-se amb un dels seus dibuixos animats favorits
i li encantava la idea de jugar amb ella.
La
vaca va sortir del tancat i van anar a passejar per un prat inmens fins que van
arribar a la riba d’un rierol on va decidir descansar una mica i beure aigua
fresca.
-
“De veritat ets la vaca Paca?”
-
“La mateixa. I tu ets la Mariola que em veu
cada dia a la tele”
-
“Com ho saps?”
-
“Perquè jo sé tot el que fan els nens que em
miren. Sou els meus fans i
us he de cuidar”
-
“I,
com ens cuides?”
-
“Us entretinc mentre les vostres àvies us fan
el dinar per tal que no les emprenyeu més del compte.”
-
“Ja, ja. Això li explicaré a l’àvia quan la
vegi i riurà una estona.”
-
“No, Mariola. M’has de prometre que això no
li explicaràs a ningú?”
-
“Però, per què vaca Paca? A mi em fa molta
il.lusió haver-te trobat aquí. El papa i la mama em porten de vegades a veure
les búfales que ell cuida, però és clar, no és mateix. Elles no tenen nom, no
les conec com a tu.”
-
“Ja ho sé, Mariola. I si avui em pots veure i
estar aquí parlant amb mi és perquè li vaig demanar a la fada blanca que em
concedís aquest desig. Et volia agrair l’admiració que em tens. Però ningú més
ho pot saber, m’ho has de prometre. Si ho expliques a algú, la fada blanca
s’enfadarà i no et permetrà sortir mai d’aquest bosc.”
-
“I mai tornaria a veure als pares ni a la
meva àvia?”
-
“Mai, Mariola. Et quedaries aquí per sempre
més. No creixeries mai, ni podries anar a l’escola, ni estaries amb els teus
amics, ni amb la teva germana, ni amb les teves cosines”
-
“Però no pot ser. Jo vull que tu vinguis a
viure amb mi a casa meva.”
-
“Jo no puc anar a viure a casa teva, Mariola.
Ho has d’entendre. Tinc més fans. No puc deixar-ho tot per una sola nena. Pensa
que, si vingués a viure amb tu, ja no podria sortir per la tele i no veuries
més els meus dibuixos.”
-
“Ah, no? I per què?
-
“Doncs perquè el dibuixant que em va crear ja
no continuaria dibuixant-me i gravant els meus programes, perquè jo hauria
desaparegut i no sabrien on sóc. Seria com si m’haguessis segrestat.”
-
“Ja ho entenc. Et passaria a tu el mateix que
em passaria a mi si jo no pugués sortir d’aquest bosc. Els meus mai més em
trobarien”.
-
“Exacte, Mariola. Veig que encara ets més
llesta del que em pensava.”
-
“És trist que no poguem viure plegades dins
del mateix món”
-
“Però hem aconseguit fer-ho durant aquesta
estona i això ja és molt més del que podran dir mai la resta dels meus fans”
-
“Vaja, que sóc una privilegiada...”
-
“Doncs, sí. La meva fan número 1”
-
“Què guay! Moltes gràcies, vaca Paca”
-
“A tu per fer-me possible, bonica”
Passarem
una estona més jugant amb l’aigua i fent cabrioles per la clariana fins que la
vaca Paca decidí que la Mariola havia de tornar amb les seves companyes. Pujada
a cavall la va dur fins on les altres s’havien adonat que l’havien perdut i la
buscaven.
La
Mariola li va prometre que la continuaria veient cada dia a la tele i que mai
explicaria aquella trobada a ningú.
Aquesta
vegada fou la Natascha qui li parlà seriosament a la Mariola:
-
“On eres? Ja saps que la mama no vol que et
separis de mi quan ella no hi és! Et penses que em fa gràcia que desapareguis
com si res? Ja veuràs quan arribem a casa... Li ho diré a la mama i al papa i
et castigaran sense veure la tele una setmana.
-
“M’he despistat amb les vaques. Pensava que
la vaca Paca hi seria entre elles, però m’ha passat el mateix que quan anem a
veure les búfales.”
-
“Doncs deixa’t estar de vaques Paques i de
dibuixos. No sé si te n’adones, però estem perdudes a un bosc que no sabem ni
on és ni com hem pogut arribar-hi.”
-
“Ho sento, no em separaré més de tu, però no
diguis res als pares. Si em deixen sense tele una setmana em moro”.
La
Natascha la va agafar ben fort de la mà i li va fer tan de mal que la Mariola
es va posar a cridar i a plorar per tal que deixés d’apretar-li tant la mà. La
Roé, qui adorava a la Mariola, es va oferir per dur-la ella de la mà.
-
“Natascha, ja la vigilo jo. No pateixis que
no se m’escaparà”
-
“Mentre no us escapeu les dues, perquè tu
abans també ens has deixat tirades per uns bolets...”
-
“No tornarà a passar. T’ho prometem.”
La
Jana es va afegir a la Roé i a la Mariola i anaven totes tres ben alegres i
contentes. Cantaven Nadales, mentre la Noa i la Natascha ja no sabien cap a on
dirigir el grup. Estaven cansades de caminar i de no trobar la sortida. Aviat
cauria el sol i començaria a fer més fred i també notaven a l’estòmac les
primeres senyals de gana.
Les
tres més petites estaven més tranquil.les perquè cadascuna havia viscut la seva
experiència i sabien de l’existència d’una fada blanca, d’un encanteri i d’una
porta transparent que al final trobarien per tal de tornar a casa. Però la Noa
i la Natascha no en tenien ni idea del que els estava passant.
Després
de passar un revolt del camí, la Noa va veure una cosa que li va cridar molt
l’atenció: una guitarra estava a tocar del tronc d’aquell plàtan centenari. En
agafar-la es va esgarrifar perquè va comprendre que no era una guitarra
qualsevol. Era la seva guitarra. I el més increïble és que estava tocant sola.
Una cançó que ella no sabia tocar encara, però que sí havia sentit de vegades cantar
a l’àvia.
La
Natascha mirava la Noa meravellada, perquè ella també havia sentit aquella
cançó i havia trobat, darrera del mateix tronc de l’arbre, un micròfon.
Com
per art de màgia, el paissatge va canviar completament. Ja no feia fred, ni
s’estava fent de nit. Al cel lluïa un sol esplèndit i davant d’elles s’obria
una plaça plena de gent. Era estiu, perquè tothom anava amb màniga curta. Els
nois duien uns pentinats molts estranys i les noies anaven amb uns vestits molt
vaporosos. Semblaven d’una altra època. Tothom ballava i a sobre d’una tarima
hi havia un noi amb uns pantalons bombatxos que cantava.
Quan
aquest noi es va adonar que les nenes el miraven els va fer un senyal amb el
braç per tal que s’hi acostessin i les va convidar a pujar a l’escenari i a que
toquessin i cantessin amb ell. La Noa va dubtar un moment.
-
“Natascha, això no pot ser real i no ens
podem separar de les petites. Ens perdrem i mai més sortirem d’aquí”
-
“Noa, les petites són aqui amb nosaltres”
-
“Però si baixem fins a la plaça i pugem a
l’escenari les perdrem de vista i ja no les retrobarem”.
Llavors
la Roé intervingué:
-
“Encara que vosaltres ens perdeu de vista,
nosaltres no us perdrem de vista a vosaltres dues. Aneu-hi. Potser serà la
manera de que trobem la sortida d’aquest bosc. I per nosaltres no patiu.
Baixarem amb vosaltres i seurem al voltant de la gent que balla.”
Per
primera vegada a la seva vida, la Noa va creure la seva germana petita i va
decidir fer-li cas.
En
arribar davant de l’escenari, el noi va somriure i les va ajudar a pujar. La
seva cara els resultava molt familiar, però cap de les dues s’atrevia a dir-li
a l’altra a qui li recordava.
-
“Us estavem esperant, perquè la fada blanca
ens havia dit que sou un parell d’estrelles de la música i li vam demanar com a
desig de Nadal que ens permitís escoltar-vos i compartir una estona amb
vosaltres.”
-
“La fada blanca? Estrelles de la música,
nosaltres dues? Quina broma és aquesta? Només som dues nenes de nou anys que
estan aprenent ella a cantar i jo a tocar la guitarra.”
-
“Però la fada blanca no us mira amb els ulls
de la realitat, sinó amb els ulls dels somnis. I als somnis, tot és possible, Noa.”
-
“Com saps el meu nom?”
-
“Sorpresa, oi? Sé tots els noms de la gent
que estimo, Noa. I a vosaltres us estimo des d’abans de nèixer”.
-
“Però si no ens coneixes de res...”
-
“Sí ens coneix, Noa. Què no t’has adonat? De
debò no saps qui és?”- intervingué la Natascha.
-
“Penso que sí, però no m’atreveixo a creure-m’ho...”
-
“Doncs t’ho pots ben creure, Noa. Sóc el
vostre avi Josep.”
-
“Llavors, som al cel?”
-
“No, Natascha. Som al cor dels vostres
desitjos i dels de la gent que us estima i que m’estima. Si encara visco, és
perquè em manteniu amb vida a través dels vostres records.”
-
“Així, és com si estiguessim dins d’un somni,
però no pot ser perquè no és possible que totes cinc estiguem somniant el
mateix a la vegada”
-
“Sí és possible, Noa. Hauries d’aprendre a
creure més en els teus sentiments. No només és real el que podem demostrar
científicament. El que podem sentir amb el cor és el més important i el més
real de totes les realitats.”
-
“I què vols que fem ara mateix?”
-
“El que tingueu ganes de fer, Natascha. I sé
que estàs desitjant posar-te a cantar i que la Noa es mort de ganes de començar
a tocar aquesta guitarra tan esplèndida que té”
-
“Què vols que interpretem?”
-
“Què us sembla una cançó que li agradava molt
a l’àvia?”
-
“Ja sé quina és”- digué de sobte la Natascha-
I,
sense saber ni com, ella i l’avi Josep agafaren els seus micròfons i la Noa,
sense partitura ni res, començà a tocar els primers acords de la cançó Mirando
al mar, d’en Jorge Sepúlveda.
Després,
començaren a cantar i ballar coses més modernes. L’avi era un entusiasta de la
música i no parava de ballar i de fer el pallasso a l’escenari mentre les nétes
reien, sense parar de tocar ni de cantar.
Acabada
l’actuació, avi i nétes es van felicitar mutuament i la Roé, la Jana i la
Mariola s’afegiren a ells entre aplaudiments i crits de joia. Va ser llavors quan
aparegué la fada blanca. Van quedar bocabadades perquè tenia la mateixa cara
que l’àvia a qui elles tant estimaven. Duia una bareta màgica molt lluenta i,
abraçant-se a les cinc nenes, els va dir:
-
“Hem aconseguit passar una tarda màgica, on
cadascuna de vosaltres ha viscut una aventura fantàstica, però ara hem de tornar
cap a casa. Encara heu de berenar”
Amb
la bareta havia tocat el cap de les nenes, a la vegada que també tocava el seu.
Es va tornar a sentir la mateixa música que havien escoltat quan eren als gronxadors
i de bones a primeres van sentir com s’obria davant d’elles la porta
transparent des d’on tornaven a aparèixer els gronxadors, la plaça i el poble.
Es
van sorprendre totes cinc de veure que continuaven fent exactament el mateix
que estaven fent en el moment de desaparèixer i que les seves mares continuaven
xerrant al banc com si res no hagués passat. Van veure que l’àvia se’ls
acostava amb uns entrepans:
-
“Va, noies, que és hora de berenar”
-
“Àvia, no ho hem somniat, oi?”
-
“De què parles, Roé?” Què és el que no heu
somniat?”
-
“Tu eres amb nosaltres i ens has ajudat a
trobar la porta transparent”.
-
“Roé, ja tornes a embolicar-me amb les teves
fantasies? Ja li dic a les vostres
mares, que veieu massa tele...”
-
“Però si tu eres la fada blanca, com pots fer
veure que no saps de què et parlo?”
-
“Prou, Roé- intervingué la Noa- Deixa
d’atabalar l’àvia amb les teves històries per a no dormir”.
La
Noa acababa d’adonar-se del que l’avi li havia advertit, que la realitat podia
tenir moltes cares, però que la gent en general, acostuma a creure que només en
té una. La que es pot demostrar científicament.
El
que acabaven de viure era una experiència que no es podia explicar. El temps
s’havia aturat en el món real que elles cinc coneixien, per tal de permetre’ls
viure part dels seus somnis en una altra dimensió. La dimensió dels sentiments
i de la màgia.
Sabien
que mai podríen explicar-ho a ningú, perquè mai les creurien. Però estaven
felices, perquè havien après a trobar portes transparents que s’obrien a
d’altres móns i a d’altres persones que, encara que no hi siguin físicament,
continuen i continuaran sent molt importants a les seves i a les nostres vides.
A la Núria, la Natàlia, la Ruth, la
Meritxell i la Júlia Xin
Cinc tresors, cinc promeses de futur,
cinc flors per guarnir el nostre jardí.
Estrella Pisa
21 de
Desembre de 2010
Comentarios
Publicar un comentario